Una vegada llegit
el llibre de Rodoreda, vos puc donar diferents visions, opinions, del la novel·la.
Seguint un poc les idees que vaig plasmar en el primer comentari.
Doncs bé, en
primer lloc dir que m’ha cridat l’atenció la manera en que es veu reflectida la
mort en mirall trencat, jo ho interprete com una manera increïblement realista.
M’ha mostrat la naturalitat amb que u pot deixar d'existir Però dient
naturalitat incloc crueltat, dolor i més tard oblit. Al mateix temps podem
veure que es la única igualtat que existeix entre els humans vius, la mort.
Seguidament, tota
aquesta barreja de conflictes i problemes que naixen al principi, acaben creant
una família que encara que siga rica és pobra. Sense cap estructura, i amb un amor si bé escàs, discriminatori.
Teresa, cansada
ja per la carrega dels anys i dels problemes, es transforma en un personatge
fúnebre trist i vell. Sofia acaba ocupant el seu lloc, tristament. Ja que per a
mi, comet els mateixos errors que la seva mare, dels quals esta acaba
penedint-se.
Tinc poca cosa
més que dir. Em pareix un llibre amb un vocabulari excel·lent i m’ha agradat
molt la manera d’escriure de Mercè Rodoreda, però per altra banda l’argument,
la historia no m’ha entusiasmat i el final, el qual m’imaginava sorprenent, no
m’ha deixat ni molt menys bocabadat.
Bé, si voleu
extraure la vostra opinió us convido a descobrir-lo vosaltres mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada