Mirall trencat, segona part.

He de dir que la segona part de mirall trencat no m’ha deixat res per desitjar però d’haver d’elegir, em quedaria sense dubtar-ho amb la primera.

En aquesta part es donen a conèixer tant els sentiments com els secrets mes amagats i les inquietuds de cada personatge. Son uns capítols replets d’enyorança i records. Cada personatge es dedica a recordar el seu passat fins que arriba la seua hora. En quan a la Teresa amb cada mort va decaiguent poc a poc fins que arriba el seu moment, però realment ja feia temps que no estava viva, perquè la felicitat en ella havia mort. La torre és l’únic element de l’obra que permaneix des del principi fins a la fi i, el seu deteriorament va acompanyat del declivi de la família fins que, al final, Sofia decideix tombar la torre per a construir-hi uns pisos.

No obstant això, el que remarcaria, el que mes m’ha cridat l’atenció d’aquesta segona part, ha sigut l’últim capítol, es conta un poc el final de la història però ara la protagonista es una rata i és veu des d’una perspectiva molt diferent, ací es remarca que mentre els humans volem prosperar i enriquir-se fent el que volem amb el medi els animals ho pateixin moltíssim, fins a la mort. Nosaltres intentem ordenar i donar sentit a les nostres vides sense tindre mai en compte com puguem repercutir en la vida d’altres essers, en aquest cas els animals. Som capaços de talar boscos pel propi interès mentre milers d’espècies es veuen greument afectades i açò m’ha fet veure el canvi que necessita el mon actual, es una pena que moltes vegades no es sàpiguen mirar les coses des d’altres perspectives, tot podria ser molt diferent, molt millor.