Mirall trencat 2n part

Mirall trencat, metàfora.

 La segona part del llibre m'ha agradat ja que resalta molt els sentiments que van passant al llarg del temps que transcorre en el llibre. Aquesta segona part marca una gran diferència respecte de la primera que desde un principi comença a formar la idea d'una vida pefecta, plena d'amor,salut i diners. Rodoreda ens fa visualitzar un paisatge no estàtic, ple de canvis, d'amors i desamors però així i tot un paisatge ple de vida i de futur. Aquest futur es revetla a la segona part, al contrari que abans no es temps de viure sino de morir. 

La familia de Teresa Goday va consumint-se a poc a poc, caiguent en la desgràcia i tot alló que la Teresa havia volgut havia desapareixcut; en Jaume, la torre, els jardins... Aquesta en el seu últim suspir portava ja gran part de la seua vida morta, sense cames, sense amor, sols vivia amb el record del que va ser la seua vida. La seua imatge havia quedat solapada al temps.

Mirall trencat, el títol del llibre, és una metàfora. Una metàfora que fa referència a la vida de Teresa Goday. Quan l'Armanda es queda sola a la torre, poc després de la mort de la Senyora Valldaura, aprofita per vestir-se amb el dominó morat, ella volia aquella casa, volia els records que guardava a dintre; li agafà el mirall de mà de Sofia, amb el marc de roses de plata. I baixà del primer pis al bestíbul, al mirall hi veia trossos de sostre trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons, tot viu i desenfocat, fins que en arribar al darrer graó caigué. El mirall s'havia trencat. I junt a ell tot el que havia sigut la vida de la Teresa, aquella torre de vida, reflectida al mirall ara fet en mil bocins.
Però no sols la vida de Teresa Goday sino que també la de tots els que havien habitat en ella, la Armanda recollint les miques de mirall veia anys de la seua vida viscuda en aquella casa, tot quedava molt lluny.